Retaule Major.

El retaule major de l´església parroquial d´Algaida és una bona mostra de la retaulística mallorquina de finals del segle XVII.

No és extrany que just acabada l´edificació de l´absis que actualment veim s´emprengués la construcció d´un retaule major a fi que guarnís totalment el nou presbiteri. La determinació d´envestir les obres d´aquest majestuós quadre es pren en un Consell de la Universitat celebrat el 30 d´abril de 1693 (37). La veu parlant la portaren en Miquel Armengual antic rector i el seu nebot, també Miquel Armengual, el rector d´aleshores. Està ben clar que la iniciativa prové d´aquests dos personatges tan importants en la petita història de l´edat moderna d´Algaida. Aquesta proposta es concretà, com era pertinent, en un compromís econòmic clar: el primer, el rector vell, donava 100 lliures per a les obres d´inici del retaule i 25 lliures anuals fins que s´enllestís. Mentre que el segon, més jove, es comprometia a fer-lo acabar durant la seva vida i pagar 50 lliures cada any. Aquest document és ben conegut per tots nosaltres ja que apareix citat en diversos treballs sobre la història de l´església. Ens referim a dos estudis realitzats un a principis dels anys setanta, sobre els rectors Amengual, per Baltasar Morey(38) i a un altre molt més recent sobre la història de la construcció del temple parroquial, elaborat per Pere Mulet.(39)

Continuant amb la narració dels fets es veu que, davant l´interessant proposta econòmica, el Consell no refusà la invitació i, un cop feta la votació, donà ple poder al Jurat i al rector a fi que fessin el retaule del modo que a Vs. los ser més ben vist. A més a més, es menava que un cop designats els mestres escultors se´ls donàs residència a la Casa de la Vila i carros amb bèsties quan en tenguéssin necessitat.

És evident que just presa la determinació d´abastir el retaule se cercaren els mestres idonis i es firmà un contracte notarial que, malauradament, no hem pogut localitzar. Ara bé, han aparegut unes altres notícies arxivístiques que ens han permès fer una mica de llum sobre el retaule més important de l´església d´Algaida.

La primera dada apareix en un llibre de clavariat. En data de 24 de maig de 1695, dos anys després del Consell, es pagaren 20 sous a en Bernat Mulet, àlies Pau, per una dieta d´anar a Ciutat. (40) Era un traginer que s´encarregà de portar part del (quadro), és a dir retaule, de l´altar major. Es veu que l´estructura i els plans escultòrics es realitzaren al taller de l´escultor i que a finals de maig de 1695 ja estaven enllestits i preparats per a ser portats a la vila.

Suposam que el retaule ja devia estar situat en el presbiteri de l´església, perquè el mes de juny es pagaren algunes partides per començar a decorar-lo. En concret, el 4 d´aquell mes la Universitat pagava 10 lliures per les feines de daurat del sagrari. El document ens aporta una informació addicional que és significativa: l´escultor que cobrà per aquella feina era Miquel Barceló (Felanitx ca. 1645-Palma 1729). (41)

De les obres de Miquel Barceló se´n tenen poques notícies. Es veu que al principi de la seva carrera treballà quatre retaules per a l´església de Sant Agustí del seu poble, i que, més endavant, féu unes altres obres a Palma, entre les quals destacaria el retaule de la capella de Santa Anna de l´Almudaina, contractat el 1705. A més a més, desenvolupà diversos càrrecs importants dins l´administració illenca, cosa que li féu gaudir d´una situació econòmica benestant. (42)

La continuïtat cronològica que hi ha entre el transport del retaule des de Palma i l´inici de la tasca de daurat ens fa plantejar la següent hipòtesi de treball: creim que l´autor del moble degué esser Miquel Barceló, per bé que no tenim cap altra constatació documental directa, tant pel que fa al disseny de l´obra com pel que respecte al daurat. El prestigi de l´artista de Felanitx ens fa suposar que el seu taller podria esser l´artífex de bona part del retaule, i no només del simple daurat del sagrari un mes després d´haver duit el moble des de Ciutat. Que quedi com a simple argument orientatiu.

La següent referència documental data de 1713. En la seva visita pastoral, el bisbe Fernández Zapata manà que el quadre del sagrari es dauràs dins el terme d´un any i que es posàs una porta al portal que conduïa a la part posterior del retaule o bé es tapiàs,(43) coses que havia de fer la Universitat del seu peculi. Però qui emprengué la tasca va ser la confraria del Santíssim Sagrament ja que, com sempre, els jurats anaven malament de diners. El 1714 els obrers demanaven a la Universitat algun diner per acabar de pegar la feyna que se ha fet per deurar dit secrar.i(44) Així, aquest any es finalitzà el daurat del primer pis del retaule, deixant clar que la feina començada a 1695 havia quedat a mig fer. No sabem qui va ser l´autor d´aquest treball, ja que no hem pogut localitzar cap dada en el Llibre de la Confraria.(45) Aquells anys es continuava fent-hi feina, com ho demostra la compra el 1715 d´unes corretges per a un bastiment per a l´altar major. El 1741 morí Miquel Armengual Rotger, el segon rector, sense que s´hagués pogut enllestir aquesta obra a la qual havia dedicat tants de recursos. En el seu testament se´n recordà del retaule i deixà 50 lliures a fi de completar el daurat.(46)

Ja es duien quasi 50 anys destinant diners al majestuós retaule i encara no s´havia acabat. Un altre document de la segona meitat del segle XVIII és força clarificador de quin era l´estat del quadre, ja que en fa una descripció prou il·lustrativa. En un Consell del 27 de desembre de 1764, el regidor major Joan Servera deia que la primera fila dels sants de l´altar major estaven daurats, mentre que la segona, en la que hi havia els tres patrons de la vila sant Pere, sant Pau i sant Honorat, no hi estaven. El més interessant és l´apreciació que fa el regidor de les qualitats artístiques i diu que suposat que el quadro és tan bo y vistós fa una gran divisió este grado, y no es rahó qeu la vila no tenga a los seus patrons y advocats per a haver-los de tenir ab esta indecèntia.(47)

Així, no és estrany que, oïdes aquestes raons tan convincents, es determinàs cercar diners de qualsevol banda. Els regidors donàren una pòlissa al reverend Francesc Tugores, rector de la vila, que pujava fins a 90 lliures 6 sous i 4 diners; partida que, per altra banda, havia de cobrar dels hereus de Guillem Oliver àlies "dineret", que s´havia endarrerit en el pagament dels anys en què va ser clavari.

Si observam amb una mica d´atenció el retaule podem veure, amb certesa, quines són les parts daurades amb anterioritar a 1764. Queda clar que el primer cos, el nínxol de la Mare de Déu i el de sant Miquel, que coincideixen estilísticament en el tipus d´acabat, van ser daurats entre el final del segle XVII i el principi del XVIII. Estan ben acabats, amb abundants daurats i amb els nínxols pintats amb interessants i efectistes motius vegetals. El 1764 quedaven per a daurar, a part de les fornícules dels patrons de la vila comentats anteriorment, les pasteres de santa Llucia, sant Nicolau de Tolentí, sant Cristòfol, el Salvador de l´àtic, i també algunes columnes, frisos i aletes decoratives. No sabem qui va ser l´artista que realitzà aquesta feina. El que sí podem observar és que als nínxols s´hi aplicà un color blau intens, sense ni tan sols treure les escultures dels respectius llocs, ja que la part de fusta de darrera les estàtues no està pintada.

Val dir que tampoc aquesta vegada sembla que els diners bastassin per acabar de daurar o, més bé, decorar. L´exemple el trobam en la fusta del fons del nínxol de l´àtic que, a no ser que hagi estat canviada durant el segle XX, cosa que dubtam, està sense acabar d´ornamentar.(48)

El retaule respon, pel que fa a la tipologia, a un model constructiu caracteritzat per la presència d´un sagrari expositor i per la convergència dels carrers. Horitzontalment, se sobreposen la predel·la, tres cossos i àtic. Mentre que en sentit vertical consta de cinc carrers, essent el central pla i de majors dimensions que els laterals. En el tercer cos el nombre de carrers es redueix a tres, per tal d´adaptar-se a la volta del canó de l´absis. L´articulació de l´àtic amb el tercer cos i amb el segon es dóna amb unes aletes.

Tot aquest encreuament d´elements horitzontals i verticals ve determinat per la superposició d´ordres arquitectònics; on les columnes serien els elements verticals i els arquitraus, els horitzontals. L´encreuament d´uns i altres definiria una retícula o caseller dintre del qual hi ha inserits els nínxols amb les imatges devocionals. La superposició d´ordres arquitectònics comporta la presència de diferents tipologies de suports. A la predel·la hi ha tres models distints de mènsules; en el primer pis, columnes compostes anellades amb el fust tripartit; en el segon, columnes salomòniques; al tercer, del tipus balustrat i, finalment, a la coronació, es troben dos atlants que aguanten un arquer que serveix de colofó estructural de la composició. Els entaulaments, que contrarresten la verticalitat suggerida per les columnes, estan composts per arquitraus llisos, amb el fris ornamentat amb caps d´àngels, garlandes i cartel·les. A l´últim, el conjunt resta rematat per una cornisa dentallada.

L´aspecte de la decoració dels retaules barrocs mallorquins és un dels temes més interessants per estudiar, per mor de la varietat i riquesa de repertoris ornamentals, i pel fet que, a finals dels segle XVII, encara es poden trobar repertoris d´influència tardorenaixentista. Un dels llocs per excel·lència on es concentra la decoració és a les columnes, que s´organitzen, decorativament parlant, de forma distinta. En el primer cos les columnes anellades tenen els fust dividit en tres espais. Destaquen dos models decoratius organitzats en forma de grotesc, que s´alternen. Hi trobam diversos motius orgànics (pomells de fruites i flors), inorgànics (volutes, teles penjant, veneres, cartel·les...), caps d`angels i màscares. Pel que fa a les columnes salomòniques del segon cos, l´ornament es disposa helicoïdalment. Hi trobam quatre models diferents de tipus vegetal: es tracta de plantes enfiladisses, com són pàmpols de raïm, heures... La decoració dels frisos consisteixen en seriacions de pomells de fruites i cartel·les.

El sagrari expositor que defineix tipològicament aquest retaule ocupa el carrer central de la predel·la i el primer pis. S´articula en dues parts prou diferenciades. La inferior la constiueixen el sagrari menor,(49) que es presenta com una caixeta rectangular amagada darrera la façana decorada. A sobre s´hi desenvolupa l´expositor o ostensori. És una mena de templet octogonal, contituït per un cos principal conformat per quatre columnes que aguanten un entaulament. Les dues centrals són salomòniques i decorades amb un roser que s´enfila pel fust. El templet es tanca amb una cúpula escamada rematada per un floró. Els espais intercolumnats presenten en els laterals dues pasteres amb volta de petxina, però sense imatges; mentre que al central hi ha la representació d´un calze. Per a l´exposició del Santíssim es fa voltar sobre el seu eix el cos principal, de manera que queda un espai suficient per a col·locar la custòdia en el tabernacle.

La iconografia combina escenes pictòriques a la predel·la i tretze imatges devocionals als nínxols dels diferents cossos. A les cases de la predel·la hi ha quatre pintures d´escàs mèrit i en molt mal estat de conservació. La més fàcil d´identificar representa una llegenda referent a sant Nicolau de Tolentí. La tradició conta que els agustins sortiren en processó amb la imatge del sant dalt d´un tabernacle i es trobaren amb una altra processó, de franciscans però, amb un Sant Crist, que de sobte es desprèn de la creu per abraçar la imatge de sant Nicolau (50). L´altra escena que podem identificar fàcilment és la de les esposalles de la Verge. Finalment una altra, de més difícil lectura per mor del mal estat, amb el naixement de Maria.

Desconeixem qui va ser l´autor de les dotze imatges barroques de cànon curt, bastant rígides i de gestos limitats, que ocupen unes pasteres molt petites que tenen la volta de cassetons al primer pis i estriada als altres. La filera de nínxols del primer cos presenta una primera imatge de sant Francesc, tot seguit la de sant Vicenç Ferrer; en el centre hi ha l´expositor, mentre que a les dues pasteres de la dreta, sant Josep amb el nin i el beat Ramon Llull. La fornícula central conté la imatge de la Mare de Déu de la Mamella, de la qual en parlarem més endavant. L´acompanyen, a la dreta, sant Honorat i sant Pere i, a l´esquerra, sant Pau i santa Llucia. El tercer cos presenta les escultures de sant Nicolau de Tolentí, amb el llibre de la regla agustiniana a les mans i mantell estrellat; sant Miquel lluitant amb el dimoni i sant Cristòfol. El retaule culmina amb el Salvador, a l´àtic, emmarcat per dos atlants.

La talla de la Mare de Déu que presideix la filigrana barroca és una escultura d´època gòtica.(51) Sense tenir-ne una constatació documental creim que es podria atribuir l´autoria al taller de l´escultor Gabriel Mòger o bé a algun seguidor directe, ja que presenta gran afinitat amb altres Mare de Déu sagrari fetes per aquest escultor a finals del segle XV i primers anys del XVI. (52) És una talla ricament policromada i daurada, de tradició gòtica, amb un bon sentit de la monumentalitat i una certa intenció expressiva (53) Fins a la construcció d´aquest nou retaule, al llarg de tot el segle XVII es continuà usant com a sagrari.(54)

El per què d´aquest programa iconogràfic és molt fàcil d´explicar. D´entrada, hem de pensar que respon als diversos promotors del retaule. De les quatre imatges del primer cos no falta que en parlem massa, basta dir que són devocions molt populars i freqüents a la majoria d´esglésies mallorquines.(55) Les del segon pis, pensem en el document de 1764, són els patrons de la vila i de la parròquia (sant Honorat, sant Pere i sant Pau). Pel que fa a la resta de la iconografia, seguint el que diu Baltasar Morey, sembla clar que sant Miquel hi apareix perquè és el patró dels dos rectors que promouen l´obra; el Salvador ho era d´un germà i, sant Cristòfol, d´un nebot.(56) Així tenim un primer pis d´iconografia popular un segon dedicat als patrons de la institució regidora de la vila i en el tercer pis i àtic, els patrons d´una família important, els Amenguals, que durant anys van ser els rectors de l´església.

El retaule major dedicat a sant Pere i sant Pau segueix l´esquema habitual dels retaules majors del segle XVII derivats del model proposat per Jaume Blanquer a la capella del Corpus Crhisti de la Seu. Val dir que pel que fa a la disposició en tres pisos, predel·la i àtic el resultat és idèntic a l´aconseguit en el retaule major de l´església parroquial de Muro, construït entre 1639 i 1787.(57) Les semblances són força evidents, sobretot en l´ús de parelles de columnes a fi d´emmarcar el carrer central.

(37) AM, AC 26, fol.303-304. Apèndix Doc. 32.

(38) B. MOREY CARBONELL: "Els rectors Amengual d´Algaida i el santuari de la Pau de Castellitx", Certamen Literari de Castellitx. Obres premiades, 149.

(39) P. MULET CERDÀ: "Història de la construcció del temple parroquial d´Algaida" Es Saig, 24.

(40) AMA, LIC 887, fol 53. Apèndix Doc. 33.

(41) AMA, LIC 887, fol. 66v. Apèndix Doc. 34.

(42) M. CARBONELL: "Miquel Barceló", GEPEB, 1, Palma, 1996, 136-138.

(43) ADM, vis. pas. J. Fernández Zapata (03/05/1713), fol. 1v-2.

(44) Van rebre 6 lliures de la Universitat que havia de pagar-ho, per la feina feta (AMA,AC 27, fol. 111v-112. Apèndix Doc. 38. AMA, LIC 887, fol. 168v. Apèndix Doc. 40).

(45) PA (ADM), Confraria del Santíssim Sagrament.mLlista de confrares, entrades i despeses 1650-1744,8.6.1

(46) Baltasar Morey en el seu estudi diu que: L´obra durà fins l´any 1741, ja que encara es trobava sense daurar part del retaule; per això deixà a la seva mort 50 lliures el rector segon. "Item lexu para que es finesque de deurar lo altar Major de la Parròquia de Algayda sinquanta lliures semel tantum" (B. MOREY CARBONELL: "Els rectors Amengual d´Algaida i el santuari de la Pau de Castelllitx", Certamen Literari de Castellitx. Obres premiades, 149).

(47) AMA, AC 40 fol. 173-174v. Apèndix Doc. 45.

(48) Ens sembla també il·lustrativa la nota realitzada per Berard sobre el retaule major, que també fa patent que el daurat no estava acabat. Diu el següent: El Altar mayor es del gusto antiguo, de muchos órdenes y cada uno de ellos con uniformidad consta de nichos con santos de bulto entre dos columnas, cada uno con relieves y sólo el orden principal y los principales nichos de los demás se ven dorados. Lo demás es solo madera. Los santos son cortos de estatura. Su titular es el santo apóstol San Pedro (G. DE BERARD: Viaje a las villas de Mallorca, 192).

(49) A la porteta rectangular hi ha representada la figura de Crist amb el calze, seguint la iconografia popularitzada per Joan de Joanes.

(50 Segons L. Réau aquesta llegenda es contava a Espanya després d´una pesta a l´any 1602. A una de les capelles laterals de l´església del Socors de Palma hi ha un quadre, de majors dimensions, on hi ha representada aquesta llegenda. Els panets que porten les dones dintre de coves o cabassos són un dels atributs del sant, que fan referència a una altra tradició que el fa taumaturg amb un pa prèviament beneït per la Verge(L. RÉAU: Iconografía del arte cristiano, vol. 4, Barcelona, 1996, 442-443).

(51) D´ella en parla Gabriel Llompart a "La Devoció Mariana de Mallorca a la història de la pietat i a la iconografia", en el catàleg Nostra Dona Sta. Maria dins l´Art Mallorquí, Palma, 1988, 31.

(52) No apareix a l´estudi fet per G. LLOMPART, J. JUAN: "Las Vírgenes Sagrario de Mallorca", BSAL, 23, Palma, 1961-67, 177-192.

(53) J.M. PALOU: "Els Mòger", GEPEB, 2, 271-272.

(54) Com exemple prendríem la visita pastoral realitzada per Simó Bauçà el 1620. L´inventari dels béns de l´església ens diu: Primo dins la figura de Nra Senyora que serveix de Secrari un cofret d´argent deurat de or e hont està reservat lo Santíssim Sagrament amb cubertores guarnit de perles (AMA, LIC 884, fol 128). El 1686 el bisbe Pere d´Alagon visita el Sant Sacrament que se troba dins la figura de Nra. Sra. i ordenà als jurats a folrar el sagrari de tafetà carmesí. Així mateix també els encaminà a construir, abans de Nadal, un sagrari nou amb l´interior folrat de tafetà i amb una cortina blanca a la porteta (ADAM, vis. pas. Alagón 21/04/1686, fol 2v). Només un any després, ja no veu el Santíssim dins el cos de la Mare de Déu, sinó dins un globus en el sagrari de l´altar major (ADM, vis. pas. Alagón forenses (1691-95), fol.266. No sabem quan s´incorporà aquesta imatge al conjunt o si ja des d´un principi estava previst col·locar-la presidint l´obra. D´entrada, sembla que les dimensions de la talla s´adapten a la capacitat de la fornícula. Les descripcions de Berard o de l´Arxiduc no ens permeten afirmar res. El primer ens diu que el titular era sant Pere i el segon que hi havia un "altar dorado presidido por la figura de un santo en una hornacina" (L S. DE AUSTRIA: Las Baleares por la palabra y el grabado,9,Palma, 1992(1884), 538). (55) És lògic pensar que, no havent-hi convent de franciscans ni de dominics al poble, els dos sants ocupassin un lloc preeminent al retaule major.

(56) B. MOREY CARBONELL: "Els rectors Amengual d´Algaida i el santuari de la Pau de Castellitx". Certamen literari de Castellitx. Obres premiades, 153.

(57) P. FIOL I TORNILA, D. PAYERAS I CAPÓ, S. RIUTORTI TABERNER: 750 anys d´Església a Muro. Muro, 1998, 48-54.

Miquel Àngel Capellà Galmés. Els retaules de l´església d´Algaida. Institut d´Estudis Baleàrics-Ajuntament d´Algaida. 1999.