Molí de s’Aljub.
També és conegut com Molí d’en Catalina i està situat al carrer de Sa
Tanqueta, nº 40, arraconat uns trenta metres endins, part darrera Ses Escoles.
El topònim primitiu d’ aquest molí prové de l’ amo en
Bernat de s’Aljub, nascut l’any 1865 i que,
segons fonts orals, va esser el darrer moliner d’aquest molí. Malgrat que es va
casar tres vegades, no tengué fills i a la seva mort deixà la propietat al seu
nebot Pere Vicó, també conegut com Es Protestant Vicó i que arribà a caporal de
la policia municipal de Llucmajor. Aquest Pere Vicó el va vendre l’any 
l’ amo en Pere Joan Oliver Jaume.
Aquest molí de s’Aljub ja fou concebut, a diferència d’ altres, com a
vivenda habitual del moliner, el qual tenia accés privat a la torre des de dins
ca seva, mentre els clients pujaven per l’escala exterior cap al terrat
d’envelar i des d’aquí accedien, sac a l’esquena, fins al pis de les moles.
La seva estructura bàsica es compon de dues
naus de volta de canó (vegeu plànols adjunts), amb la particularitat que la
seva altària interior va permetre que a la primera nau s’hi construís un
entresol utilitzat com a sala de graner, que només permet estar-hi drets a la
part central de la volta. A la segona nau, i centrada amb l’eix de
l’edificació, hi ha la torre del molí amb dos dormitoris, un a cada costat.
La data de construcció d’aquest molí figura gravada a la dovella
central del portal forà i correspon a l’any 1815; en canvi, al frontis d’un
magatzem de gra, reconvertit posteriorment en estable, hi ha la data de l’any
1830. Aquest estable es troba situat a un nivell un poc inferior i al seu
damunt hi té l’afegit del sostre de palla.
El capell original del molí, que era de zinc,
s’havia anat foradant amb el temps fins que un mal dia, d’una forta ventada,
fou arrabassat i pegà part darrera el molí, dins la finca de Can Bondia. Això
succeïa devers l’any 1950 i el molí restà sense capell per espai d’uns vint
anys, fins que, cansats que els dies de forta pluja l’aigua arribàs a la planta
baixa, decidiren construir un terradet a devers un metre part damunt el replà
de les moles (vegeu aquest terrat a una de les fotografies així com els dos
congrenys amb els forats i tascons per a fer girar el molí, i el que resta de
l’arbre creuant encara la torre).
El molí de s’Aljub és, arquitectònicament parlant,
un dels més ben conservats que hem trobat i les poques reformes que ha sofert
han estat fetes amb un gust exquisit. Per exemple, fa un parell d’anys l’escala
exterior que mena a la primitiva terrassa d’envelar i que tenia al seu davall
dos forns de coure pa (indicats a punts als planets) s’esfondrà degut a la
humitat acumulada; al seu lloc, i respectant els murs exteriors, s’hi edificà
un modern quartet de bany amb accés des de l’interior i es 
restaurà de la millor manera l’escala. Una
altra reforma fou l’obertura d’un portal per comunicar la cuina amb la portassa
adossada, que és de construcció més moderna que el molí. També s’han hagut de
canviar unes quantes bigues del sòtil de l’abans esmentat entresol de la
primera nau, perquè estaven corcades. El darrer afegitó que els amos manaren
construir va esser un porxet –sostingut amb una estructura de ferro forjat i
canalons de ceràmica- damunt el 
portal forà, per tal de protegir el batiport
dels ruixats de l’hivern o del sol de gran dia durant l’estiu.
L’amo en Pere Joan també és “moliner” a la seva manera perquè fa uns
anys construí un molinet metàl·lic i el situà damunt la torre del vell molí
fariner; amb un enginyós sistema per aturar-lo des de baix, si interessa. És
hàbil, l’amo en Pere Joan, perquè quan anàrem per fer aquest treball estava
construint unes caieres d’abelles per posar-hi un nou eixam, ja que és molt
aficionat a l’apicultura.
Per despedir aquest molí de s’Aljub ho farem amb uns mots del Cançoner
Popular del pare Ginard que ens demostren que els moliners no eren massa ben
vists.
Com jo sent o veig passar
picarol de moliner,
trec es cap en es carrer,
excuses d’aigo tirar.
Miquel Sastre Pujol “Fiolet”. Es Saig nº 125. Fotografies del mateix autor.