Molí d’en Xina.

El topònim d’aquesta edificació prové del malnom de la primera família que en fou propietària. A documents antics figura el nom més concret de Molí d’en Toni Xina, però al present segle només ens ha arribat el sobrenom.

Es troba situat, com ja sabreu, al carrer de la Ribera 33, vora el col·legi públic Pare Pou. La data de la seva construcció correspon a l’any 1738, tal com figura escrita al llindar de la porta d’accés a la torre, de del portal d’envelar, i gravat també al congreny inferior del replà de les moles, perquè no ens quedin dubtes.

La seva primitiva estructura està formada per quatre naus de bòveda de canó, paral·leles entre si i perpendiculars al carrer de la Ribera. La nau lateral esquerra (a la part baixa del dibuix) és més estreta tocant al carrer; després s´eixampla quasi el doble. La torre se situa, descentrada, a la tercera nau més allunyada del nucli urbà.

El darrer moliner que hi molturà, fins a finals del segle passat, fou l’amo en Pere de son Maig, que també n’era propietari. Fonts orals conten d’ell que era un home molt pelut, menjador i forçarrut, famós al nostre poble per les seves excentricitats. Diuen que una vegada, per una aposta, va abraonar la soca d’un pi a les garrigues de Binicomprat i va arrossegar-la fins al moli d’en Xina, per canviar una de les antenes, que s’havia fet mal bé. Aquest Pere morí a Algaida fa devers 80 anys. Després la seva germana Tonina va habitar al molí, fins que a la seva mort el deixà a una neboda, na Petra Gomila, casada amb d. Toni Mulet, que fou el primer batle d’Algaida després de proclamada la Segona República. A la mort de Petra Gomila, l’any 1962, aquest molí passà al seu fill Antoni Mulet Gomila.

Dia 21 de maig de l’any 1980 en Víctor Andreu, qui n’és l’actual propietari, comprà aquest molí i els pocs més de 2000 metres quadrats que l’envolten a Joan Bestard, sogre de Toni Mulet, que li ho havia traspassat amb motiu de la primera crisi financera que afectà al sector turístic.

En Víctor Andreu s’engrescà immediatament en la restauració del molí i va contactar amb mestre Xesc Móra, mestre picapedrer, que ja tenia experiència de la remodelació del molí d’en Boi. Aquestes obres de restauració consistiren bàsicament en repicar les bòvedes i parets per retirar el crostaparat de calç i argamassa que les recobria. Aquesta operació es complicà degut al mal estat de les dues bòvedes laterals, que varen haver de refer-se quasi íntegrament, quedant només de testimoni la part més acostada al carrer de la Ribera, a la bòveda adossada a la portassa i la corresponent al despatx actual, vora el portal forà. Aquest despatxet estava antigament ocupat per la cuina i la seva xemeneia fou reconvertida en claraboia de ventilació.

A la nau d’accés, per l’actual batiport, es retiraren uns compartiments de llivanya que separaven antigues dependències. Es descobrí el primitiu arc, que restava tapiat des de feia molts anys darrera unes mitjanades. Al fons d’aquesta nau hi havia una finestra que es convertí en portal, per comunicar les noves sales amb volta de canó que substituïren els porxos i magatzems que abans hi havia. La cuina actual es va refer on antigament hi havia un dormitori que es comunicava amb la torre, donant origen aquest pas a un rebostet. A la nau que contenia l’antic estable li reconstruïren la bòveda de canó; desmuntaren les menjadores i obrieren una nova porta d’accés a la primitiva portassa, que fou convertida en sala de conferències.

L’actual clastra, o pati exterior, s’aconseguí després de la demolició d’un aiguavés de l’antiga fàbrica de sifons, que arribava fins tall del carrer. L’escala exterior, que usaven els clients del moliner, fou retocada quan es construí la paret d’esquena d’ase que tanca l’esmentada clastra, ja que abans desembocava en línia recta directament al carrer (vegeu-ho puntejat als plànols adjunts). El moliner també havia de pujar forçosament per aquesta escala, perquè la que hi ha de caragol que puja interiorment a l’envelador fou construïda per mestre Xesc Móra.

El terrat d’envelar també fou remodelat: li col·locaren una tela asfàltica a tota la superfície, rematada amb rajoles ceràmiques. Estèticament sorgiren dos nous fumerals, un d’autèntic i l’altre fals, que serveix per amagar-hi un aparell d’aire condicionat. També criden l’atenció, si hom hi puja, una sèrie de claraboies de vidre, estratègicament situades, per donar il·luminació als racons del taller més allunyats de les finestres. Clavades a la torre encara queden unes baules, a diferent alçada, que servien per fermar el rest de l’antenada els dies que bufava fort el vent.

Assuta una mica pujar a la torre actualment perquè amb les reformes s’han eliminat dues plantes intermitges, una a nivell del terrat d’envelar i l’altra més amunt, on s’ensacava la farina, subaix les moles. Tots els mecanismes del molí restaren intactes allà dalt fins l’any 1947, però aquest any foren davallats. Primer baixaren les moles, després la roda, l’arbre, la llanterna i les altres peces pel perill que suposava tota aquella sobrecàrrega que aguantaven les jàceres. Aquest mateix any mestre Joan de Can Rata hi col·locà un nou ramell per encàrrec de D. Toni Mulet, més que res per recobrar l’estètica primitiva. Acabada aquesta operació, estaren ben a punt de tenir un accident perquè de sobte l’antenada sense veles es posà a girar, només amb el vent que recollien les perllongues i els velerons, o sia l’entremat de fusta.

l’any 1981 el caparrot o eix de fusta que havien instal·lat l’any 47 fou substituït per un altre metàl·lic, perquè s’havia deteriorat molt. El capell, que en un principi el nou propietari volia que fos de càrritx, acabà essent també metàl·lic per evidents problemes de manteniment.

L’objectiu final de tota aquesta restauració promoguda per Víctor Andreu fou dedicar el molí d’en Xina a la promoció de la cultura en les seves diferents modalitats, ja siguin plàstiques, musicals, literàries, etc. Per això des de llavors s’hi han organitzat exposicions, conferències, tallers, concerts i altres activitats com és ara alguns actes patrocinats per l’Obra cultural quan no disposava de local propi.

El molí també ha servit per a altres activitats. L’any 1930 l’amo en Pep Caragol el va tenir llogat un parell d’anys, i després de la guerra civil el llogater va ser en Marcelino Gómez, que treballava de funcionari a l’ Ajuntament. Després d’afegir-hi unes dependències anexes, l’usava com a fàbrica de sifons. Al prinicipi s’anunciava Crespí-Mulet, combinant els llinatges de la seva dona i el del propietari del molí. Després passà a denominar-se genèricament “El Molino”. La producció de sifons i altres begudes carbòniques durà fins devers l’any 1967.

Com una curiositat afegirem que fins a principis del present segle regia una normativa ben clara que protegia l’entorn dels molins fariners. En aquella època no hauria estat possible la construcció de l’edifici de vivendes de protecció oficial situat davant aquest molí, per l’excés d’alçada naturalment. Citarem un exemple de l’any 1712 sobre una “denúncia de Bartomeu Fullana, moliner de vent, contra Rafel Miralles perquè construeix una casa prop del seu molí i li llevarà ventilació; això en contra d’una Pragmàtica que per aquests casos accepta una altària màxima de 12 palms. L’altre diu que no el perjudica”. Els enviaren davant al Procurador Reial perquè resolgués el plet.

Finalment, per no perdre el costum, acabarem aquest article amb les estrofes d’una cançó popular que fa referència a l’ofici de moliner. Diu així:

En tenir blat tenc farina:

jo, sabeu que estic de bé!

tenc s’estimat moliner

i me mol es mateix dia.

Miquel Sastre Pujol “Fiolet”. Es Saig nº 144. Fotografies del mateix autor.