Retaule de
sant Josep.
El retaule de sant Josep, situat a la capella del
mateix nom, es construí a mitjans del segle XVII, seguint les pautes
establertes per la retaulística practicada a Mallorca durant el període
qualificat com a primer barroc.
Es tracta d´un retaule de carrers lleugerament
convergents amb fornícula central. Consta de sòcol, predel·la, cos de tres
carrers i àtic. Està constituït per elements pictòrics, escultòrics i
decoratius en relleu per tot el moble. L´estructura arquitectònica es resol amb
les quatre columnes corínties del cos i les dues de l´àtic. El pas entre cos i àtic
s´efectua mitjançant un entaulament. L´àtic, remarcat per dues aletes, està
rematat per un frontó curvilini amb un escut col·locat en el centre.
La decoració es concentra sobre el fust, dividit en
dos pels anells de les columnes. A les que conformen el cos del retaule, hi
trobam dos repertoris decoratius distints. Les columnes centrals tenen la part
superior amb un estriat vertical de color vermell i, en el terç inferior, s´hi
situen unes màscares que aguanten penjolls de fruites. Les laterals, en canvi,
tenen la part superior del fust estriada helicoïdalment i pintada de verd,
mentre que a la part separada pels anells, disposen motius geomètrics
entrellaçats. El més destacable de les columnes de l´àtic és la part superior
on hi apareix un estriat en ziga-zaga.
Amb tot això no s´acaba l´ornamentació del retaule.
La decoració s´estén en forma de motius orgànics (fruites i flors), inorgànics (volutes, motius auriculars) o bé caps d´àngels
que trobam en relleu, als plafons rectangulars dels pedestals o bé al fris;
pintats en els fusts de les contrapilastres o bé diversos motius entrellaçats a
les polseres. Ja per acabar, remarcarem les dues figures masculines, gairebé
nues, de damunt els motius auriculars de les aletes de l´àtic, per bé que
siguin una mica desproporcionades, demostrant la poca traça de l´escultor que
les realitzà.
El sant Josep que presideix el retaule apareix
representat amb el nin Jesús en braços i amb la vara florida a l´altra mà.(142)
Val a dir que aquesta escultura no concorda amb el cicle pictòric dedicat a la
Passió dels carrers laterals. El motiu és el procés del canvi d´advocació
realitzat a finals del segle XIX, que explicarem més endavant. Originàriament,
ocupava l´espai central la figura processional del Sant Crist de la Passió.(143) Els dos carrers laterals estan dividits en tres
espais on s´hi desenvolupa el cicle pictòric dedicat a la Passió. A l´esquerra
tendríem les següents escenes: La Presa de Crist, la Flagel·lació i Jesús abans
de la Crucifixió. A la dreta hi trobaríem: l´Oració a l´Hort, el judici davant
Ponç Pilat i, finalment, l´escena de la santa Faç, en mans de la Verònica.
La culminació del moble presenta una sola escena, que
poca relació té amb el discurs iconogràfic descrit fins ara. Es tracta, segons
la tradició, de l´aparició en somnis de la Mare de Déu a sant Pere Nolasc, sant
Ramon de Penayafort i Jaume I per a manar-los la fundació d´un orde religiós
destinat a la redempció de captius. A l´escena només hi apareix la Mare de Déu
de la Mercè enrevoltada d´una cort d´àngels i als peus, sobre núvols, sant Pere
Nolasc amb l´hàbit de l´orde, igual que la Mare de Déu, i el rei. A la base de
la pintura s´hi troba l´escut dels mercedaris, en el camp hi ha les armes
reials, concedides pel monarca i, a sobre, la creu de santa Eulàlia o de la
catedral de Barcelona.(144)
Un altre aspecte iconogràfic que voldríem comentar
és que en el camp de l´escut situat a l´àtic hi ha representats els símbols de
la confraria de la Passió, promotora del retaule. Per bé que a simple vista no
es destria, encara queden restes de pintura que permeten veure que hi ha pintada
una creu amb una tela penjada i una escala arrambada.
Pel que fa a la història d´aquest retaule, la
primera notícia que podem aportar és que l´escultor Pere Joan Pinya (Palma ca.
1600-1680) cobrà l´any 1650 pel daurat d´un sagrari per la isglésia de dita vila per la capella del sant Crucifici.(145)
Aquest sagrari portàtil es trobava al llarg dels segles XVII i XVIII a la
capella de la Passió, cosa que ve confirmada per les successives visites
pastorals.(146) Pensam que aquest tabernacle és el que avui es troba,
descontextualitzat, dins la sacristia. (147) Aquest objecte s´articula com si
es tractàs d´un temple renaixentista cobert per una cúpula. La part frontal
s´organitza com una façana arquitectònica amb quatre columnes corínties, amb el
terç inferior anellat, que aguanten un entaulament. Les dues centrals, avançades a
les altres. L´entaulament
està rematat per un senzill frontó trencat. Cal destacar la decoració de la
part superior del fust d´aquestes columnes, que recorda el tronc d´un fasser. A
la porteta hi ha representat l´estereotip del Salvador, popularitzat per Joan
de Joanes. (148)
El taller dels Pinya, actiu al llarg del segle XVII,
seguia els patrons usats per Verger, Blanquer i Parrino; per això continuaren
usant models d´origen renaixentista, per bé que, on més cerquen una renovació,
és en l´ús del suport.(149) En certa forma
s´especialitzaren en el treball de sagraris, com ho demostra la quantitat que
se n´han documentat sorgits del seu taller. (150)
Pere Joan Pinya treballà per a la vila, uns nou anys
abans, en un projecte que no arribà a bon port: la Universitat decidí en un
Consell de gener de 1641 posar a dalt del campanar una escultura de sant Pere,
ja que les obres s´estaven acabant, i es donaren plens poders als jurats a fi
que ho duguessin endavant.(151) És en una altra notícia en què apareix
l´escultor: pel maig demanava al Consell què havia de fer amb els llenyams
trossejats a causa de tallar el sant, i si els semblava bé que es venguessin
juntament amb les pedres. Va ser el que es decidí, a més d´intentar fer consert per arribar a la millor solució
entre ambdues parts.(152)
El cert és que l´elaboració del sagrari portàtil
coincideix més o menys amb les dates de construcció de l´obra. Conseqüentment,
podríem plantejar la hipòtesi que el present retaule sorgís del taller dels
Pinya. Un argument en contra d´aquesta suposició és que aquests escultors
s´havien especialitzat en la fabricació d´aquests objectes i, per aquest motiu,
s´han documentat nombroses intervencions seves a tabernacles de retaules, que
no necessàriament ells havien dissenyat. La nostra teoria es fonamenta amb les
similituds que existeixen amb una obra atribuïda recentment a Pere Joan Pinya:
es tracta del retaule de sant Sebastià de l´església parroquial d´Esporles. Hi
trobam punts de connexió en l´ús d´uns mateixos repertoris decoratius en el
terç inferior de les columnes del cos central. Així mateix, tornant a l´esmentat
sagrariet, veim que les columnes de tronc de fasser que n´emmarquen la porta
recorden les de l´àtic del retaule de l´església d´Esporles.(153)
L´autor del cicle de pintures dedicat a la història
de la Passió de Crist va ser Miquel Abraham (o Abram) Balaguer (Palma s.
XVII-1679).(154) Pensam que els quadres es degueren
acabar el 1657, o almenys amb aquesta
data cobrà pel que ha pintat per la
passió de mans de la Universitat, atès que la confraria que féu l´encàrrec
no tenia diners.(155)
En un Consell del 3 de febrer de 1658 els jurats
afronten el problema d´haver d´acabar de pagar el que es devia de l´obra. Es veu
que el 21 de gener havien comparegut amb dos testimonis davant el Sr. Regent,
per mor de les reclamacions efectuades per Miquel Abraham; l´autoritat ordenà
que ràpidament es pagàs el que es devia. Per fer-ho, el Consell acordà prendre
diners de les confraries, si el rector de l´església hi estava conforme, o bé
de les talles. També s´aveniren a demanar que els sobreposats del gremi de
pintors visurassin, és a dir examinassin, els quadres.(156)
L´acta del Consell de la setmana següent reflecteix
el debat de com s´havia de resoldre l´important deute econòmic que ofegava la
Universitat. Aquesta devia a Antoni Taverner, mercader de Ciutat, 200 lliures;
cinquanta de les quals eren d´interessos. A tots aquests diners s´hi afegien
les 50 lliures que faltaven a fi d´acabar de pagar els quadres de la Passió.
Els jurats van prendre la decisió de cercar una persona que pogués deixar la
quantitat reclamada a un interés del 7%. L´encarregat d´obtenir aquests diners
va ser el jurat Antoni Puigserver.(157)
De la resta de la documentació, una part són els
pagaments que varen rebre alguns jurats per a dietes, quan anaren a Ciutat a
diverses audiències amb el pintor.(158) L´altra part
reflecteix com, a poc a poc, es liquidà el compte amb Miquel Abraham.(159)
El març de 1659 el Consell encara no havia fet
visurar l´obra i tornaren a encarregar la feina. A l´acta s´especifica que
s´havia satisfet el que es devia per la pintura de la Passió.(160)
El setembre de 1872 es produí, amb l´autorització
del bisbe, la supressió de l´obreria del Sant Crist, que va ser substituïda per
la de sant Josep.(161) El canvi de titularitat provocà
la conseqüent modificació iconogràfica, que afectà l´estructura arquitectònica
del retaule.
Aquell mateix any es pagaren 50 escuts per a la
restauració d´una nova escultura de sant Josep, pagament que se saldà amb les
ajudes donades pels devots el dia de la festa de la benedicció de la nova
figura.(162) Tot i que el llibre de l´obreria parla de la restauració d´una
imatge pensam que s´en féu una de nova; cosa que ve confirmada per una carta
enviada pel rector al bisbe el març de 1873 demanant l´autorització per a
beneir, unes setmanes després, una nueva
estatua del Patriarca S. José.(163)
Evidentment, s´efectuaren tot un seguit de
modificacions per encabir-hi l´escultura que substituïa l´antic Crist: entre
altres obres es va haver de tallar l´entaulament del retaule, que correspon al
carrer central, a fi d´encallar-hi el nou nínxol. Nínxol que, per altra banda,
es construí segons l´estil de l´època: tot molt sobri, escassament ornat; amb
les parets decorades imitant el marbre; amb l´arc de mig punt i les pilastres
que l´aguanten, daurades, i l´interior folrat de vellut morat.
Tota aquesta actuació està prou documentada en el
llibre de l´obreria. El mateix any es pagà un fuster per haver fet aquesta nova
fornícula expressament. La tasca de decoració no es realitzà fins al bienni
1778-79: es pagaren 42 escuts per materials i feina de daurat.(164)
La documentació no manifesta en cap moment quin escultor realitzà l´obra. Totes
aquestes despeses se sufragaren mitjançant les almoines d´uns devots i també
amb una deixa testamentària, per a ornaments de l´església, que amb la deguda
autorització del rector, es destinà a aquestes feines.
(142)
Segons G. Llompart aquest esquema representatiu repeteix el model iconogràfic
usat en les imatges de la Mare de Déu amb el Nin (G.
LLOMPART: “El patrocinio de San José en Mallorca y su talante folklórico e
iconográfico”, Mayurqa, 19, Palma,
1979-80,328).
(143)
Es tractava d´una imatge processional com ho demostra el fet que el 1846 per la
3ª Dominica de Pàsqua l´Ajuntament decidí anar a fer rogatives a Castellitx
portant la figura del St. Cristo de la
Passió a fi d´implorar de lo Altíssim una aigo copiosa y abundant(...)
(B. GUASP: Antigua parroquia de
Castellitx, ahora Santuario de Ntra. Sra. de la Paz, 169).
(144)
Veu mercedari, GEC, 9, Barcelona, 1976, 820-821.
(145)
AMA, LIC 885, fol. 178. Apèndix Doc. 18.
(146)
El 1686 el bisbe Alagon en visità el Sagrari i el Santíssim Sagrament que es
trobava reservat dins un globus de plata sobredaurat, amb diferents formes, que
s´usava per a portar-lo als malalts dins la vila. Hi havia una altra capseta
amb diferents formes que servia per a donar la comunió ordinària al peu de
l´altar i encara una altra de plata, que s´usava per portar el viàtic als
malalts de fora vila (ADM, vis. pas. Alagón, 1686, fol. 2v). El 1724 Fernández
Zapata ordenà que es daurassin les claus que obrien la porteta, i que es
milloràs l´interior folrant-lo amb seda (ADM, vis. pas. J. Fernández Zapata.
01/05/1724, fol 1v).
(147)
El 1930 estava col·locat a l´altar de Nra, Sra. del Pilar com es pot observar a
la fotografia de l´inventari fet per Miquel Puigserver (M. PUIGSERVER POU: Inventario artístico y arqueológico de la
parroquial iglesia de S. Pedro y S. Pablo de Algaida, 39).
(148) Eucharistia.
Art Eucarístic, 128
(149) M. CARBONELL: “Els Pinya”, GEPEB, 4, 24-29.
(150)
Els exemples són diversos: el 1629 es contractaren un per a l´església de
Bunyola (J. LLADÓ FERRAGUT: “Datos para la historia de las Bellas Artes”, BSAL,
22, Palma, 1929, 296.), un altre és el daurat del retaule major de Muro el 1670
(P. FIOL I TORNILA: Història de Muro,
4, Muro, 1991, 223-226).
(151)
AMA, AC 24, fol. 172-172 v. Apèndix Doc. 15.
(152)
AMA, AC 24, fol. 174. Apèndix Doc. 16.
(153) R. CARBONELL SANS, M. SALOM FORTEZA: Els
retaules de l´església parroquial de sant Pere d´Esporles, Esporles, 1998,
138-139.
(154)
Treballà bàsicament a Palma on hi tenia la casa i el taller. El 1651 era membre
del Col·legi de Pintors i Escultors de Mallorca. Amb els anys aconseguí una
posició benestant i rebé tractament d´honorable mestre (GEM, 18, Palma, 1991, 270).
(155)
AMA, LIC 885, fol 371 v. Apèndix Doc. 19.
(156)
AMA, AC 25, fol 97-97 v. Apèndix Doc. 21.
(157)
AMA, AC 25, fol. 98v-99. Apèndix Doc. 22.
(158) AMA, LIC 885, fol. 434v i 403v. Apèndix Doc.
27, 28, 29.
(159) AMA, LIC 885, fol 402v i 403. AMA, LIC 886,
fol. 153. Apèndix Doc. 23,24, 25 i 26.ç
(160)
AMA, AC 25, fol. 113v. Apèndix Doc. 30.
(161)
APA (ADM), Obreria de sant Josep, 1853-1912, 6.11.1, sense foliar. Apèndix Doc.
68.
(162)
APA (ADM), Obreria de sant Josep, 1853-1912, sense foliar. Apèndix Doc. 71.
(163)
APA (ADM), Correspondència oficial, 1851-1896, 4.8.1, sense foliar. Apèndix
Doc. 73.
(164)
APA (ADM), Obreria de sant Josep, 1853-1912, sense foliar. Apèndix Doc. 80.
Miquel Àngel Capellà Galmés.
Els retaules de l´església d´Algaida. Institut d´Estudis Baleàrics-Ajuntament d´Algaida,
1999.